Arqueologia i turisme

En la desena i darrera classe de l'assignatura, s’ha parlat del turisme arqueològic, que és una modalitat sota la qual es presenten productes culturals i turístics on l’arqueologia és l’element principal. A més, a partir d’exemples com el “Grand Tour” (Itàlia) o l’oferta de viatges de Thomas Cook Travels, aerolinea de primer nivell, és a dir, reconeguda mundialment, hem vist molt ràpidament l’evolució i desenvolupament del turisme al llarg del temps, i com hem passat d’una societat on només viatjaven les persones de classe més alta, a una altra on cada cop és més possible viatjar o fer vacances sense que importi gaire la classe social a la que es pertany i l’economia que tens. Després, em vist les diferències entre el turisme, i el turisme arqueològic; on la rentabilitat, accessibilitat, el propòsit i la filosofia que es segueix en cada lloc no és la mateixa. 

 

És inevitable però, preguntar-se que es el que té més importància al final en aquesta indústria, si la divulgació històrica o la dimensió  econòmica. La ètica és un dels punts sobre els que més es discuteix i es lògic, ja que la “industrialització” del patrimoni pot portar en molts casos a caure en els paranys del capitalisme voraç i oblidar el perquè del que es fa.

Excepcionalment podem veure un turisme de masses dins el món cultural, però només quan es tracta de grans infraestructures famoses internacionalment com podria ser Roma, en la seva totalitat, o Egipte amb les piràmides i temples. Es veu perfectament que altres llocs com podria ser un conjunt arqueològic dins un poble no té la mateixa repercussió, i això és una cosa que l'arqueologia vol solucionar a partir d'una promoció turística.

Ens hem de preguntar com pot l'arqueologia ajudar al turisme sense caure sempre en els mateixos tòpics, hi han altres formes de acreixentar una demanda arqueologica de la societat? o hem d'acceptar que mai serem tant importants com un equip de futbol?. Aquesta classe se m'ha fet molt llarga i feixuga ja que al ser l'última el meu cap estava més per marxar que per escoltar. 

Com a conclusió final, crec que fer el blog és una forma molt original de portar a terme l'apanentatge en les classes, és la manera de prestar atenció, tot i que jo aquesta última he fallat, però al cap i a la fi ha estat sadisfactoria aquesta assignatura. He de reconeixer que les meves baixes espectatives inicials cap a Gestió i difusió s'han esvaït bastant. 

                                                  Avió de la companyua Thomas Cook

                                             Ciclistes del Tour per davant de l'arc de triomf

                                                      (font: google.imatges.com)

La indústria del patrimoni

Continuem amb les classes, que ara són una mica més feixugues, sobre patrimoni arqueològic, que aquest es veu afectat per una doble font de finançament: que formi part d'una gran empresa dedicada exclusivament a aquesta ciència i tingui un finançament il·limitat per treballar-hi, o bé, que depengui de l'administració publica i, per tant, pagada amb els nostres impostos. L'administració, clarament amb temps de bonança pot fer front a les excavacions i a revalorar museus, però en temps de crisi la primera que es veurà afectada per la falta de diners serà l'arqueologia. Això comportarà poques excavacions i museus antiquats. La gran pregunta és com podríem revalorar l'arqueologia perquè sempre tingués el suport de la societat, i per tant, que l'administració hi inverteixi una mica més. Perquè cal tenir en compte que  els arqueòlegs és gent amb una pala que excaven el terra i que, de tant en tant, a petits agricultors els toca perdre terrenys per deixar a aquestes persones portar a terme excavacions en els seus, ara ja, antics terrenys.

És diferencien dos tipus de patrimonis: el patrimoni turístic i el patrimoni local. El patrimoni turístic està relacionat amb els grans edificis o monuments més coneguts, que reben gran afluència turística i per tant ingressen molt més per l'administració. Aquest és el punt clau, com més diners aconsegueix, molta més propaganda se'n fa per generar una indústria turística, més visitants i per tant més diners.El cercle perfecte. Però això el patrimoni local no ho aconsegueix tant, si no forma part d'una ciutat coneguda mundialment. Ja no són grans edificis,  no són tan turístics, no interessen tant als visitants, per tant son oblidats, només recordats pels locals dels municipis on es troben. Però no oblidem que són parts de la nostra historia igual que els edificis turístics però malauradament no atrauen l'atenció del públic en general, només de persones especialistes, interessades en aquests altres edificis com podria ser una masia del segle XVIII o una indústria del XIX. 
Així que s'han de buscar maneres de fer de l'arqueologia una eina de diversió i entreteniment per tothom, sense obligar a la gent només a haver d'anar a museus, cada cop més antiquats per falta de pressupostos. Una de les maneres que s'ha trobat de poder difondre l'arqueologia d'una manera didàctica, que agrada a tothom i incita a participar, que també és divertit i educatiu són les recreacions històriques com per exemple: el festival viking de Jorvik o Tàrraco viva, i que juntament amb les fires medievals (Vic) o fires modernistes (Terrassa) són formes de fer de l'arqueologia un negoci rendible, educatiu i que atrau tant a grans com a petits.

A banda d'aquestes grans festes o recreacions, el que ens hauria de fer pensar una mica és que gran part dels beneficis que reben els museus són gràcies a les botigues de records (i no pas de les entrades). Les formes més populars d'ingressar diners són: la venda de llibres (com novel·les històriques) i sobretot els records o "souvenirs",  aquí és on els visitants gasten diners en tot tipus d'objectes (punts de llibre, postals, joguines, clauers...) i sobretot les samarretes.

Les recreacions i les fires sobretot acostumen a ser de gurps privats, podria l'administració fer-se'n càrrec? L'administració podria fomentar les fires i recreacions ja que son un fenomen de masses i així poder recaptar un gran nombre d'ingresos. Tots els ingresos a partir de l'arqueologia i el patrimoni arqueològic es destinen a la conservació i difusió d'aquest mateix o es destinen a altres despeses que no tenen res a veure amb el patrimoni?

                 "Souvenirs" de Roma                                                         Recreació cartaginesa                                                                                         Google Imatges

Educació patrimonial i arqueologica

En aquesta sessió s’ha tractat de com arriba l’arqueologia a les noves generacions. Reconec que aquestes classes es fan molt llargues, fins que no arriba el moment d'anar a fer les pràctiques al laboratori. Hi ha diverses maneres d’explicar l'arqueologia als estudiants: per una banda dins de l’educació formal, la que està regulada pel sistema educatiu, és a dir, la que hauria d’entrar dins del programa escolar juntament amb les possibles conferències o cursos dins les assignatures; i per altra banda l’educació informal, és a dir, anar-se’n a visitar museus, jaciments museïtzats o conjunts de patrimoni històric. Aquests dos sistemes són els que ajuden a regular el coneixement de l’arqueologia dins del sistema educatiu. Però no podem pretendre que l’arqueologia sigui el tema màxim i tots haguem de fer visites d'aquest tipus, hem de deixar temps lectiu per fer visites de les altres grans assignatures com ciència, tecnologia, etc... El mateix passa durant el batxillerat, dins de les assignatures d’història i art es podrien fer visites arqueològiques però igual que personalment, no m’agradaria anar a visitar la Borsa per l’assignatura d’economia, entenc que els altres no volguessin visitar jaciments. La millor manera de fer arribar l’arqueologia és fer interrelacionar els dos mètodes educatius: els formals amb els informals. Tant com per fer arribar l’arqueologia als alumnes com a altres professions.

Una de les maneres d'aproximar l'arqueologia és mitjançant una costum iniciada a França, en la qual es fan simulacions tant per nens com per persones de qualsevol edat. Es tracta de recrear una excavació, preparar-la amb objectes pensats per a ser trobats  i catalogats. Això ajuda als visitants a aprendre la metodologia de l’arqueologia, seguir el passos per poder guardar els materials trobats i com tractar-los perquè no es facin malbé. Tot i que en un principi potser estaven pensades per infants ara arriba a tothom, des de nens de P3 fins a gent de la tercera edat. Personalment m’encantaria haver anat quan era petit a alguna excavació simulada per practicar, sobretot de temàtica romana. De fet vaig anar a una excavació preparada a Aragó peró de temàtica diferents, era per trobar ossos de dinosaures però m’hagués agradat molt més buscar trossos de ceràmica. Actualment hi ha unes 5 excavacions preparades a Catalunya, aquest escàs nombre suposa un problema d'infraestructura per poder dur a terme aquest treballs de fer arribar i inculcar valors arqueològics als joves.

Després d’aquestes excavacions també podem trobar les estratigrafies simulades, que també són un punt molt important per entendre l’arqueologia. Aquestes columnes estratigràfiques serveixen per entendre com canvien els estrats, és a dir, adonar-se’n de com passa el temps i aquest es reflecteix en el sòl.

També poden servir per ajudar als joves a apreciar l’actualitat, tots els avenços de què disposen, i entendre com hem arribat a l’actualitat. Això es treballaria en els tallers de cultura material i els canvis tecnològics. Per exemple fer foc o fer alguna arma de sílex per entendre el que ha suposat per la humanitat aquests canvis en les tecnologies, en èpoques prehistòriques un canvi d’una arma de pedra a bronze són grans fets que hem de conèixer i entendre perquè van dur-se a terme.

Aquestes són les maneres que els joves poden aprendre història: memoritzar pàgines i pàgines del llibre d'història com bojos, o bé anant d'excursió a jaciments on poguin veure dramatitzacions (i reconec que en aquest punt m’hagués agradat que el meu institut ho hagués fet). Per exemple, si s'han d’estudiar les ciutat romanes m’agradaria anar-me’n a Empúries i poder veure i viure "in situ" la reconstrucció de la vida a les ciutats amb actors que fessin veure que són encara vilatans romans. Juntament amb aquestes dramatitzacions també podem trobar les reconstruccions històriques (nascudes als EEUU) que actualment podem veure als nostres municipis quan es reprodueixen festes medievals o d'altres èpoques amb lluites de cavallers o gladiadors o reconstruccions artesanals. Totes aquestes accions haurien d'ajudar a comprendre millor als joves la importància de l’arqueologia en la vida de tothom.

Tot seguit hem anat al laboratori i ens hem posat a la pell dels antics per aconseguir fer foc. Aquesta part, com he defensat en l’escrit, ajuda molt més a entendre com treballaven els antics que si ensenyen els processos en unes diapositives. Si un no ho fa o no  viu la història, per més que la estudi mai podrà entendre-la de veritat i apreciar els grans actes i avenços de la humanitat.
Aquest tema m'ha fet preguntar-me:
Estem usant els mètodes adients per fer arribar la història i l'arqueologia en concret a les noves generacions?
L'administració dona suficient importància i aporta els recursos necessaris per fomentar les excavacions simulades?
Són tan marcats i reconeixibles aquests dos mètodes (formal i informal) en altres assignatures?

                                                                Treball de camp (clica aquí per seguir l'enllaç)

Museus i museografies arqueològiques

En aquesta sessió hem tractat sobre els mètodes i les polítiques que utilitzen els museus actuals per poder explicar i exposar els materials i objectes de les seves coleccions. El debat, interessant perquè és quelcom que sempre ens plantegem quan som als museus, dona voltes sobre els seus punts forts, les seves explicacions i en quins punts s'haurien de fer retocs per poder arribar millor als visitants.

Els textos, projeccions visuals, imatges i assimilats són els mètodes més utilitzats pels museus per dur a terme l'explicació als visitants. Però, com molt bé explica el text, la gran majoria d'ells no reflecteixen la història veritable de la societat ni el lloc on succeeixen els canvis. Si fem una mica d'història trobem els primers museus als països nòrdics, on el principal objectiu era ensenyar les evidències arqueològiques materials i, a partir d'aquestes, poder crear la història de la regió. No s'utilitzava l'escriptura perquè era massa tardana. Aquest tipus de museu és el que tradicionalment ha estat copiat en tots els països: un edifici amb un conjunt de restes i objectes més o menys importants que vol ensenyar al públic sense una intenció clara de que s'interioritzi la informació, sinò que la majoría de vegades només volen il·luminar la vista i no la ment!.

Aquests museus donen més rellevància a certs fets que a d'altres, a priori igualment importants, i sigui de manera involuntària o no, els principals actors històrics són homes. La dona queda eclipsada per la figura masculina que caça grans bèsties mentre ella cus i cuida els fills. Personalment, mai me n'havia adonat d'aquest aspecte i l'exemple que em va obrir els ulls d'aquest masclisme en la història van ser els dibuixos que ensenyen l'evolució humana a on, casualment, és sempre el sexe masculí qui acapara la totalitat de les representacions. Donat que els museus juguen un paper importantíssim a la societat, han de poder solucionar aquestes situacions per tal que les noves generacions aprenguin que la historia està conformada per homes i dones que portaven a terme tasques de la mateixa importància per la nostra evolució i per l'avenç social.

Actualment les tecnologies ens aporten moltes possibilitats de coneixer millor la vida diària i els costums de les societats prehistòriques i antigues. Els museus, desde els més importants i generals fins als més petits i especialitzats, han d'aprofitar les millores tecnológiques per enganxar als seus visitants i que aquests, impressionats pel que han vist, facin les tasques de publicitat necessàries per tal que es desenvolupi un nou interès pels museus i per la historia. Si poguessim fer reconstruccions virtuals de ciutats i visitar-les....... a qui no li agradaria entrar en una ciutat romana en hora punta al fòrum?, o i si reconstruíssim una batalla històrica?, on voldríem estar?, podríem demanar estar dins del dia D a Normandia o navegant en un vaixell trirrem cartaginès?.... en situacions com aquestes, jo personalment estaría de ben segur tot el dia dins del museu i no em podrien treure ni amb aigua calenta. Tot i això, i partint de la base que molt probablement la tecnologia actual ja és capaç de fer aquests mons virtuals, el cert es que sería necessària una gran inversió, fora del pressupost de la majoría dels museus del món. De moment comencen a tenir pantalles tàctils o petits trets de realitat virtuals i això és quelcom molt important per començar a revitalitzar-los.

                              Museu de la Ciència de Barcelona (exposició edat dels dinosaures)
(http://www.lavanguardia.com/local/barcelona/20160712/403144804271/spinosaurus-exposicion-museu-blau-ciencies-naturals-barcelona.html)

Com més ens arriba l'arqueologia?

Aquesta sessió ha estat la millor que hem fet fins ara. Dinàmica, divertida, participativa i polèmica. Ha estat la classe perfecta, molt amena i que repetiria amb ganes. Hem parlat de com l'arqueologia es manifesta i dirigeix a la societat a través dels mitjans de comunicació, a banda d'entre altres mètodes com els jaciments i els museus. Ho fan per exemple a partir de les pel·lícules, els programes i sèries (no ficció), llibres, videojocs i revistes.

Primerament les pel·lícules, que des de fa dècades, han estat unes grans divulgadores de l'arqueologia. Començant des de "The Mask of Fu Manchu" (1939) un dels films més antics basats en l'arqueologia fins a les pel·lícules més recents com Indiana Jones o Lara Croft que han apropat aquesta disciplina al gran públic. L'atracció per allò desconegut, el misteri, els tresors, les meravelles del món antic, els països exòtics i uns arqueòlegs-espoliadors molts trempats i macos fan del sèptim art un dels reclams per joves i grans per informar-se i encuriosir-se per aquesta disciplina. Tot i això cal tenir en compte que aquesta no s'assimilarà mai a la feina real d'arqueòleg, però certament, qui vol veure algú dues hores ajagut rascant la roca...

Quan tornem a casa amb la intriga al cos sobre la pel·lícula que acabem de veure, el primer que ens ve al cap és pensar: "potser n'han fet una sèrie o un documental". Aquí trobem el nostre segon gran divulgador, fins i tot més important que el cinema: els programes i sèries sobre l'arqueologia. Necessitem que aquestes ens ambientin, ens enganxin i ens engresquin a que vulguem saber més sobre els grans secrets de l'arqueologia i els seus tresors. Un programa molt seguit a Catalunya fou "Sota Terra" a TV3 on investigaven jaciments de les nostres terres amb l'arqueòleg Eudald Carbonell. Aquests programes agafen l'interès del públic quan hi ha descobriments importants, però no per veure excavar als arqueòlegs, això cal tenir-ho clar. Els espectadors volem veure resultats no la feina bruta.

Però que podem fer si no trobem cap documental perquè no és prou coneguda la investigació per portar-la a la televisió? Aleshores apareixen les revistes arqueològiques, on segurament algun article o estudi trobaràs. Per sort a Catalunya les revistes arqueològiques no són escasses i estan ben valorades, sobretot per mi "Desperta Ferro", bones explicacions i sobretot criden molt l'atenció les seves imatges. Però segurament les més conegudes són la revista "Sàpiens" i "Historia National  Geograhic".
Els llibres, la majoria de novel·les històriques no ens en podem fiar gaire, ja que les invencions de l'autor són les que realment et creen una trama que t'enganxa. Crec que són dels més importants perquè vulguis o no aprens petits apunts d'història però és important tenir clar on està la realitat i la ficció en els llibres. Els llibres de Santiago Posteguillo estan molt ben documentats i són molt interessants, des d'aquí els recomano segur que no decebran!

He deixat per l'últim el futur de l'arqueologia. Segurament algun dia podrem entrar a museus i excavacions amb les cònsoles de videojocs, i amb elles podrem excavar, trobar tresors i enfrontar-nos als nostres enemics. Els videojocs són el futur d'una societat cada com menys humana i més robotitzada. Els jocs des dels seus inicis han estat creats per distreure i entretenir als seus jugadors, i n'hem vist molts basats en arqueologia o potser més en història. Tot i que si ho pensem fredament, necessitem l'arqueologia per a la creació d'escenaris i paisatges on es desenvolupa el joc. Per exemple l'"Assassin's Creed", un joc mundialment conegut disposa d'un grup d'historiador per fer el màxim de real l'experiència als seus usuaris. Altres jocs com l'"Age of Mythology" o l'"American Conquest", tot i no basar-se en arqueologia ens fan entrar plenament en aquest món històric que tant crida l'atenció, ens permet ser tant soldats en formació de falange, com criatures mítiques que devastaven el món antic. Actualment el "Rome Total War II" fa les delícies dels amants de la història permetent posar-nos a la pell dels grans conqueridors i fer nosaltres mateixos les nostres proeses per dominar el món antic. Tant militarment com social som els màxims responsables del nostre imperi i hem de parlar amb senadors i enviats d'altres nacions per mantenir la pau a les nostres fronteres. Aquestes experiències ens serveixen perviure en primera persona la vida dels grans personatges i veure que les seves proeses són difícils d'aconseguir fins i tot en un joc d'ordinador. Això ens fa respectar-los i apreciar més la història de tots.  En resum, des del meu punt de vista els videojocs seran els iniciadors de futurs arqueòlegs, per tant és segurament el divulgador més important actualment de l'arqueologia i la història.

 

Imatge del Port de Cartago del joc Rome Total War II

L'arqueologia pública és tan teva com meva

El primer article d'aquest blog ens referíem com l'arqueologia és vista per la societat, però aquesta sessió ha estat tot el contrari, i és sorprenent com l'arqueologia veu a la societat i com la tracta encara que aquesta la intenti ajudar.
En la sessió d'avui hem parlat d'un jaciment arqueològic a Galícia, i com l'arqueologia és vista pel mateixos arqueolegs com una ciència només per a professionals, per a gent que ha estudiat i s'hi dedica a ella com a coneixerdors de la matèria. Tant poden ser científics, historiadors, altres arqueòlegs, etc... En paral.lel els habitants d'allà que han coexistit amb el jaciment tota la seva vida no se'ls hi presta cap atenció i semblen no tenir cap importància davant de les excavacions, per nosaltres l'important és la informació que puguem treure d'allà, i com explicava l'article la informació queda tancada per anys dins uns arxius que no veuen la llum. El coneixement és pels illetrats que en saben d'arqueologia (quan jo vegi oportú i pugui treure'n redit ja el publicaré..., deuen dir-se cobejant-se mentre comparteixen les primícies úniques i descobriments que es troben al jaciment mentres resten muts pels ciutadans). En altres paraules: des d'unes dècades enrere l'arqueologia s'ha convertit en una disciplina hermètica, la qual és difícil que publiqui les seves dades ja que estan destinades íntegrament als "poderosos" d'aquesta ciència. I per acabar-ho d'arrodonir els responsables dels museus que volguessin conèixer les dades sobre el patrimoni PÚBLIC (és a dir, de tots), han de passar una llarga i cansada guerra burocràtica.
Per tal de ser objectiu, haig de fer referència al fet que una companya de classe, la qual té família gallega, ha desmentit el que se'ns estava dient sobre els jaciments gallecs, argumentant que són molt oberts a tothom i els arqueòlegs estan sempre disposats a explicar-te el que troben o estan fent.

Finalment aquesta tendència elistista i tancada comença a revertir-se amb l'arribada de nous arqueòlegs amb una visió més oberta d'aquesta disciplina, adaptant-la als nous temps, Les xarxes socials són grans eines per poder divulgar la informació i captar l'atenció de milers de persones cap a un jaciment i les seves troballes. Però com comentava al inici també és important poder crear un vincle entre els habitants de la zona i el patrimoni arqueològic que s'ha pogut trobar: per poder dur-se a terme i crear l'interès de la gent del voltant és fan les visites guiades als jaciments, tant per les escoles, instituts i universitats, com pels turistes, amb la traducció del jaciment a diversos idiomes i recreacions històriques en el mateix jaciment, entre altres activitats. 

Podríem, si fóssim una mica alarmistes, pensar: i si la gran afluència de gent que puguin anar a visitar els jaciments acaba fent-los malbé, val la pena que tothom vagi a veure'ls?, volem que ens passi com a Roma o Atenes que la gent es dedica a robar-se pedres o a fer-les malbé?... volem això pels nostres jaciments? Estem disposats a prendre aquest risc per apropar els jaciments a tothom?

Aquest nou pensament ens orienta i anima a orientar-nos cap a un futur on l'arqueologia serà totalment oberta a tothom, on puguis saber en tot moment que s'ha trobat en cada un dels jaciments. Una primera iniciativa que demostra aquest canvi és la notícia, publicada fa poc, que explica que s'ha creat un registre de totes les datacions absolutes de la península ibèrica (http://www.uab.cat/web/detall-de-noticia/totes-les-datacions-absolutes-de-la-arqueologia-de-la-peninsula-iberica-en-una-base-de-dades-1345697212743.html?noticiaid=1345713248519) aquest fet suposa un avenç molt important per donar a conèixer l'arqueologia a qualsevol que disposi d'internet i ganes d'aprendre.

Tràfic il·legal d'antiguitats

El nostre món arqueològic encara dista molt de ser perfecte. Un altre gran problema al qual ens hem d'enfrontar és el tràfic de béns culturals. Persones poderoses que, sigui per demostrar poder econòmic o per admiració a l'art decideix comprar-los. Per fer-ho pot anar a subhastes, comprar-ho a botigues d'antiguitats o la més fàcil per adquirir peces úniques és el tràfic il·legal.
Aquestes xarxes funcionen de manera piramidal, a la base trobem als espoliadors, la mà d'obra que fa la feina bruta i més odiosa, seguidament trobem els intermediaris i encapçalant la piràmide els compradors, tan rics com museus mundialment coneguts, paradoxalment per les seves adquisicions.
Aquest tema fa bullir la sang, no podem fer res encara des de la nostra actual posició com estudiants d'arqueologia, a més a més, a mesura que ens endinsem en aquest món ens trobarem amb aquest problema recurrentment i qui sap si alguns de nosaltres acabarà sent una part de la piràmide... qui sap....

La pregunta que s'ha debatut principalment és: què hem de fer com arqueòlegs davant aquest fenomen? Potser enfortir les lleis penals, anar a buscar la mà d'obra i fer caure el pes de la llei per espantar-los o potser anar contra aquestes elits que controlen i promouen aquests espolis. La millor manera, crec jo, seria anar contra aquestes grans elits que compren els articles però, tots veiem que, potser qui ho compra és un jutge o alguna altra gran personalitat que tenen menjant de la seva mà els grans poders de l'estat, quelcom que fa impossible una condemna exemplar que minvi els riscos de traficar amb els béns de la humanitat per por a les conseqüències. 

S'han dut a terme intents per regularitzar aquest tràfic, però no han tingut gaire èxit que diguem. La màxima hipocresia possible és que els països més espoliadors siguin els que hagin de posar les lleis contra el tràfic il·legal. El Regne Unit, França, Alemanya, els EUA entre d'altres, aquests països intenten evitar l'espoli de nacions del tercer món o afectades per guerres. Aquest fet em recorda que paradoxalment aquests països són membres del consell de seguretat de l'ONU, també els principals venedors i productors d'armes. Si respecten tan poc la seguretat tot i ser els principals països mundials, que ens fa pensar que ho faran amb les restes arqueològiques i a més sabent que són ells els que les espolien. Tot canviaria si fos a ells a qui els espoliessin la història.

Un tema que m'agradaria defensar és el fet de l'adquisició de peces per parts dels museus, és cert que no és legal i que la seva compra és un delicte, però certament no ho veig malament.  És un bon reclam per un museu que hi hagi noves peces, particularment no m'agrada veure sempre les mateixes peces quan visito museus. Prefereixo que unes peces "guanyades" a partir de l'espoli vagin a parar a mans públiques dins d''un museu obert al públic, que en una càmera forta on només una sola persona la pot gaudir.

Arqueologia i identitat

No cal dir que a tot el món existeixen diferències culturals entre grups i ètnies, religions i creences, però aquests conflictes no haurien d'afectar a la metodologia arqueològica, ja que aquesta ciència és OBJECTIVA, doncs es basa en les restes materials trobades tan bones com dolentes. El tractament de les restes humanes trobades, és obligatori per part de qualsevol arqueòleg, de tractar-les amb la màxima cura sigui quina sigui la cultura o religió. Aquest fet sembla que actualment és quelcom que ens costa d'entendre. Per exemple: perquè ens fa sentir malament deixar a mans de musulmans l'excavació d'un cementiri a cristians? Ells no es refiaran perquè veuran abans el conflicte amb la religió que la metodologia d'una ciència objectiva. El fet que la religió al s. XXI encara tingui tant de pes en qualsevol àmbit històric és quelcom que hauríem d'intentar evitar, els conflictes passats són passats, ara el que hem d'intentar és preservar la memòria d'aquelles persones que van sacrificar-se per les futures generacions.

Hem tractat el cas d'un cementiri a New York on havien estat enterrats milers d'afroamericans que havien viatjat als Estats Units com esclaus o les excavacions molt problemàtiques en l'àmbit mundial del cementiri jueu a Toledo. La reivindicació de la cultura i de respecte als morts d'una ètnia que havia estat esclava va fer aparèixer als EUA moviments per reivindicar drets civils pels afroamericans. També va aparèixer a partir dels 70 l'anomenada arqueologia de l'esclavisme que estudiava les formes de vida dels afroamericans, la dominació i la resistència que van oferir als seus patrons i els vincles amb el passat africà d'aquests esclaus. Fou aquest mateix grup el que van demanar que fes les excavacions del cementiri a New York i no un altre equip. Potser perquè sabien que aquest grup remarcaria més les troballes d'un estil que interessaria més als afroamericans que resideixen actualment a Nord-americà, però hem de confiar, com he comentat anteriorment que l'arqueologia és una ciència objectiva, i es trobaran les mateixes restes i es tractaran de la mateixa manera.

Les preguntes que se m'acudeixen són:  si els problemes entre religions o ètnies continuen tenint tant de pes, només podrem estudiar els nostres propis jaciments? aquells que no afectin sentimentalment a ningú? És possible que els països es posin d'acord per crear una legislació mundial sobre les excavacions per facilitar la feina de difondre la història?

Com a barceloní, últimament he estat immers en una lluita ideològica per treure l'estàtua de Cristòfol Colon perquè significa l'inici d'un imperialisme a Amèrica que posaria fi a la vida de milers d'indígenes. Però crec que l'historia s'ha de tractar de la més recent, que encara pot haver-hi gent afectada, a la més antiga que ja ningú viu actualment hi era. Crec que és menester treure abans tots els carrers de generals franquistes que encara hi han a l'estat espanyol o sense anar més lluny el monument franquista de Tortosa abans que centrar-se en una estàtua d'un explorador que va morir fa 500 anys que afectarà menys sensiblilitats crec jo que un general que podia haver donat l'ordre d'executar el teu avi.

                        

                         Monument franquista de Tortosa dedicat als caiguts franquistes

https://www.google.es/search?q=monument+franquista+victoria+tortosa&client=firefox-b&biw=1366&bih=659source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwiopcyP9sPPAhVLVh4KHZKfBkgQ_AUIBygC#imgrc=AHp-         ipJJUCG9mM%3A   

Búnquers del Carmel

Era la primera vegada que visitava els búnquers tot i viure a Barcelona, sempre m'havien semblat massa lluny. Crec que necessitava aquesta visita obligatòria per adonar-me'n que val la pena visitar més d'una vegada aquesta antiga posició antiaèria de la Guerra Civil. Reconec que per cridar l'atenció del visitant estaria molt bé tenir reproduccions dels canons o de l'aparell per detectar els avions enemics establerts on originàriament estaven, seria un gran atractiu crear un nou búnquer 2.0 perquè entenguéssim com estava tot col·locat. La visita m'hauria agradat més haver-la fet amb un responsable de l'ajuntament que ens expliques cada zona i alguna anècdota referent a cada zona. Tot i no haver comptat amb un guia també és d'agrair que ens obrissin les sales-museu les quals m'han semblat molt interessants, amb bones explicacions clares i concises. En resum m'ha complagut aquesta visita, a part d'aprendre sobre els atacs que va rebre Barcelona, veure altres posicions antiaèries i aprendre sobre l'armament que tenien els dos bàndols, un pèl desproporcionat... ha estat molt interessant! Recomano anar-hi a qualsevol que l'hi agradi la història de la seva ciutat o sigui un amant de fer fotos de paisatges per pujar-les a Instagram, sigui com sigui aneu-hi!

                                Vista de la ciutat de Barcelona des dels búnquers

https://www.google.es/search?q=bunkers+carmels&client=firefox-b-ab&source=lnms&tbm=isch&    sa=X&ved=0ahUKEwi0j67y7sPPAhVDXR4KHZP9D_4Q_AUICCgB&biw=1366&bih=659#imgrc=mnRqJoqiGTVixM%3A

La Memòria

Per aconseguir la protecció de nous jaciments o de qualsevol objecte material cal un gran esforç, ja que no només pel fet d'haver estat una resta arqueològica ja està totalment protegida de l'oblid. Per ajudar-nos en aquesta tasca apareix la memòria. Les més importants són la històrica i la col·lectiva. La memòria històrica s'encarrega dels fets que tan sols sabem per les excavacions o els documents de l'època. En canvi, la memòria col·lectiva és a partir dels relats i vivències dels col·lectius que van viure una etapa concreta i en tenen records. Com comentàvem amb l'arqueologia pública, aquesta història col·lectiva pot tenir controvèrsia, ja que al ser recent, pot haver-hi encara restriccions legislatives o polítiques per les quals encara sigui complicat reconèixer els seus testimonis.

A la segona part de la classe hem vist un documental sobre la utilització del nazisme, i podem extrapolar que igual al règim feixista alemany, l'espanyol i l'italià no es quedaran curts. És curiós veure com el règim feixista utilitza l'arqueologia com una propaganda política. L'arqueologia ha de ser un mètode divulgatiu que arribi a tots els sectors de la societat però mai una propaganda política. Al meu parer, utilitzar-la com a tal, és no respectar la memòria dels nostres avantpassats. La línia entre usar-la per apel·lar als sentiments dels ciutadans amb usar-la com a propaganda política i falsejar les dades és tan minsa, que moltes vegades ens podríem confondre.

La primera pregunta que em ve al cap és: podríem apel·lar a la consciència de la gent sobre el seu passat per a què l'arqueologia en sortís beneficiada? A Espanya, en haver-hi encara partidaris dels dos bàndols, és bo fer-ho pel benefici comú i de passada pels arqueòlegs?.

Una segona pregunta que podríem fer és: un estat, que suposadament està tan orgullós de ser democràtic, pot tenir carrers dedicats a generals d'una dictadura o associacions dedicades a dictadors? És això normal en una democràcia?

 

M'agradaria també que llegiu aquest interessant argument... de la Fundació Nacional Francisco Franco sobre la derogació de la llei de memòria històrica: http://www.fnff.es/Contenido.aspx?IdSeccion=16

                               Francisco Franco al Valle de los caídos

https://www.google.es/search?q=publicitat+arqueologca+nazi&client=firefox-b-ab&source=lnms&tbm=isch&sa=X&ved=0ahUKEwiZ79Hg_7bPAhXLKMAKHWTvCgAQ_AUICCgB&biw=1920&bih=947#tbm=isch&q=valle+de+los+caidos&imgrc=wuqY6vkI_EZeTM%3A

L'arqueologia pública

L'arqueologia pública ha estat sempre molt a prop nostre i, pràcticament, en totes les etapes de la nostra vida: de les excursions amb l'escola fins a visitar museus, passant pels mitjans de comunicació tots, d'una manera o d'un altre, ens han apropat l'arqueologia i han tingut una funció informativa i divulgativa del nostre passat adreçada als ciutadans. Tot i això, el cert és que mai havíem pensat en el seu significat més específic. A Espanya, des dels seus inicis, ho ha tingut molt difícil com a disciplina i per tal de poder exercir com a professional, ja que fins fa molt poc no tenia estudis de grau reconeguts, la qual cosa comportava directament que no era acceptada com a una professió, al contrari que altres països europeus del nostre entorn, com ara França o Anglaterra.
Tot i aquest gran problema (més d'altres relacionats amb temes polítics, legislatius o de períodes històrics complicats a l'estat espanyol), el cert és que s'han pogut dur a terme grans excavacions que apropen a tothom una part del nostre passat. Moltes d'elles han comptat amb el suport de la ciutadania, que, per curiositat o per treure's una petita compensació econòmica, ajudava als arqueòlegs a treure runes i moure materials.
Un últim punt molt interessant és conèixer la legislació Espanyola del sòl, que com a molts altres països llatins, han heretat la legislació romana. Aquesta especifica que tot el subsòl pertany a l'estat, així que qualsevol cosa que es trobi, encara que sigui en una parcel·la privada, serà propietat de l'estat. En el seu origen, a l'antiga Roma, aquesta llei anava orientada a determinats materials que es podien trobar en el subsòl (per exemple l'or, la plata, el carbó...) i que, donat el seu valor monetari, fossin propietat de l'estat directament i sense cap mena de discussió. Hem heretat aquesta legislació de forma quasi natural. Altres països, com Anglaterra, com que no estan tan influenciats per l'imperi romà, canvien totalment aquestes lleis i el subsòl passa a ser privatiu, és a dir, del propietari del terreny. Per això a aquests països moltes excavacions són privades.
Aquesta diferència entre legislacions europees i la tardança a disposar d'un grau oficial d'arqueologia a l'estat espanyol em fa plantejar dues preguntes:

1. Que passaria a Espanya si canvies la legislació i s'assemblees a l'anglosaxona?, seria bo perquè hi hauria molts privats que voldrien fer excavacions sabent que l'estat no els pot expropiar la terra?, però que farien els privats?, donar materials als museus o que s'ho quedessin a casa?
2. Quina visió té la gent de l'arqueologia?, ho veuen malament perquè impedeixen construir noves cases o que destrueixen part de les seves propietats per excavar un jaciment? Que part de la teva propietat passi a ser pública perquè justament allà hi havia un jaciment és "culpa" dels arqueòlegs o del govern

Per últim m'agradaria remarcar que Indiana Jones pot haver inspirat a molts joves a interessar-se per l'arqueologia, però ell és un arqueòleg senzillament horrible. Si per aconseguir una joia o un tresor destrueix un temple... anem malament. Espero que els inspirats per Indiana Jones no facin el mateix perquè ens quedarem sense temples en un no res!!! 

    

Grup de voluntaris i curiosos mirant un jaciment
extreta de Google imatges